Hem sortit a les 6 en dos cotxes per una carretera espectacular. Amb ports de muntanya, rius i pons, gorges, etc. A alguns de nosaltres el viatge se'ns ha fet curt només per les vistes.
La conducció segueix la línia de sempre: desprendiments cada dos per tres, túnels sense il.luminació ni ventilació (un simple forat a la muntanya), avançaments perillosos, penya-segats sense protegir, i haver d'aturar-nos una bona estona de tant en tant per esperar a obres o similars, situacions en les que els conductors baixaven i parlaven entre ells.
En una d'aquestes aturades el nostre conductor ens ha dit que un conductor tibetà ens pot portar a partir de Litang, i hem estat negociant amb tots els tibetans, al final ens hem quedat el seu WeChat.
El conductor del cotxe on anàvem nosaltres no conduïa gairé bé, i per si això no fos prou, tenia tendencia a adormir-se... Quan vèiem situacions en que vèiem que s'adormia ens posàvem a cridar/cantar amb la música perquè reaccionés, fins el punt que el Martí va seure al seient del copilot per si havia d'intervindre. El problema era que com que despert tampoc era gaire bo conduint a vegades dubtàvem - vam estar molt a punt d'esquilar un parell de yaks amb el cotxe, però això aquí sembla bastant habitual 🙄 L'altre conductor no parava de fer parades per fer fotos i videotrucades tot i dir-nos a nosaltres que espavilèssim, sense saber per què, ja que era ell qui feia tot això 😂 En qualsevol cas les carreteres acostumen a estar en un estat que forcen a una conducció lenta i poc temerària, així que entre tot si estem pendents tot hauria d'anar bé 👍
Al final vam arribar a Litang, una de les poques ciutats del món que està per sobre de 4000m d'alçada (per la carretera hem passat per colls de gairebé 4800m, feia fresca 🐧).
Tot i que a Yubeng vam estar a 500m de la frontera del Tibet actual en un trek, l'ambient al arribar a Litang ja és gairebé completament tibetà. El 90% de la població és tibetana i tothom ens somriu i saluda pels carrers eufòricament dient tashi delé, l'actitud és molt diferent a la xinesa. Tots els cartells estan en tibetà, els carrers estan plens de monjos, i inclús hem creuat alguna antiga aduana (ara en desús).
Vam aprofitar les últimes hores de llum per pujar al monasteri reconstruit de la ciutat, que va ser una de les últimes resistències dels bombardejos xinesos. La sala principal del temple estava tancada però el monestir era molt gran i impressionant - amb una muralla que rodejava les cases dels monjos i al centre els temples i patis.
Estava situat als límits elevats de la ciutat així que fora eren tots camps d'herba on hi pasturaven yaks amb vistes completes de la ciutat, i vam esperar que es pongués el sol la costat d'un monument tibetà.
Al caure el sol vam baixar un altre cop al centre, 15 minuts caminant, i vam anar a sopar a un lloc on tot i demanar-ho tot sense picant, ens ho van servir picant igualment, així que la Marta ja s'ha estrenat 😂 Allà ens va atendre una cambrera molt lenta, ens va entrar un nen a la sala a dir-nos no sabem què, i una taula de monjos ens va saludar al entrar.
Després vam anar al hostel i vam decidir que l'endemà enlloc de passar-lo a Litang com havia de ser, seguiríem amb el recorregut cap al nord a Ganzi, ja que Litang no donava per tant i preferíem guanyar hores en altres llocs.
